Slide Les nostres reflexions sobre actualitat penal i alguns consells preventius.
[Bloc]

“La nena que vaig sostreure no era la meva filla”. Un error penalment rellevant?

novembre, 2020

Avui parlem d’una situació molt particular en el delicte de sostracció de menors.

Imaginem el següent cas: el Sr. X té una filla de tres anys a qui fa quasi dos anys que no veu. Sense tenir-ne la custòdia, es dirigeix a la guarderia de la nena amb la intenció d’emportar-se-la sense el consentiment de la mare, amb qui conviu habitualment. Tot i això, en comptes d’endur-se la seva filla, la mestra li entrega una altra nena amb el mateix nom. El Sr. X s’adona de l’error un cop arriba a casa seva.

A algú li sonarà aquest cas, encara que sigui amb algunes variants.

D’entrada, centrant-nos només en la conducta del Sr. X, aquest supòsit podria subsumir-se en el delicte de sostracció de menors de l’art. 225.1 bis CP, inclòs entre els delictes contra els drets i deures familiars. Aquesta norma castiga “el progenitor que sense causa justificada per fer-ho sostragui el seu fill menor”.

Ara bé, en el supòsit plantejat, el subjecte actiu pretenia sostraure la seva filla, encara que, finalment, se n’emporta una altra. Per això, podríem dir que el subjecte actiu desconeix un element constitutiu de la infracció penal. És a dir, ignora que, en realitat, la nena que sostrau no és la seva filla.

Aquest error in personam és un error rellevant? Dit d’una altra manera, és el mateix sostraure la filla que qualsevol altra nena? Sembla que, atenent a la literalitat de l’art. 225.1 CP, aquest error si que és rellevant. Per això, el tractament jurídic-penal de la conducta del Sr. X constituiria un concurs ideal de delictes. Per un cantó, respecte de la seva filla, suposaria una temptativa inidònia punible (vid., entre d’altres, STS, Sala 2a, de 22/03/2018) del delicte dolós de sostracció de menors; per l’altre, respecte de la nena que no era la seva filla, suposaria una detenció il·legal imprudent i, per tant, no punible.