Slide Les nostres reflexions sobre actualitat penal i alguns consells preventius.
[Bloc]

El “skimming” i el seu tractament jurisprudencial

gener, 2022

En gairebé tots els àmbits de la nostra vida diària proporcionem informació d’identificació personal com el nom, la data de naixement, els nostres nombres de comptes bancaris, contrasenyes d’accés i informació de la nostra ubicació. En aquest context de facilitació contínua de dades personals, alguns delinqüents han aprofitat les circumstàncies per a estendre un tipus de frau conegut com “skimming”.

L’ “skimming” consisteix en la captura i transferència no autoritzades de les nostres dades personals per a realitzar pagaments mitjançant targetes bancàries. Així doncs, els delinqüents extreuen les nostres dades de les nostres targetes de crèdit, en qualsevol punt de venda i les usen per a fabricar (noves) targetes de crèdit falses, o bé, per a realitzar compres utilitzant directament les nostres dades (robades).

En aquest sentit, l’Audiència Nacional, de manera recent, ha definit aquest tipus de frau com “un procés de copiat o clonació de targetes, mitjançant el qual els delinqüents aconsegueixen un enregistrament de les dades contingudes en la banda magnètica de la targeta, utilitzant els més diversos mitjans, en el cas que ens ocupa, amb lectors – gravadors col·locats en les obertures de caixers automàtics, per a la captura del contingut de les bandes magnètiques i de teclats superposats, i per a la captació del número secret o PIN.” (SSAN 24/2020, de 17 de desembre i 23/2021, de 26 de novembre).

Amb aquesta nova forma de frau, l’ “skimming” pot subsumir-se en dos tipus penals. D’una banda, la falsificació d’una targeta bancària mitjançant aquest mètode seria subsumible a l’article 399 bis del Codi Penal, que en l’actual redacció castiga a qui “alteri, copiï, reprodueixi, o de qualsevol altra manera falsifiqui targetes de crèdit o dèbit”. D’altra banda, la ulterior utilització d’aquestes targetes s’integraria en el delicte d’estafa, previst i penat a l’article 248.2 apartat c) del Codi Penal, que castiga el seu ús, per exemple, en establiments oberts al públic o caixers automàtics, provocant una transferència de diners no consentida pel titular del compte. Així mateix, el Tribunal Suprem apunta que “la relació entre el delicte falsari i l’estafa s’ajusta a la que és pròpia del concurs medial (art. 77.1 CP)” (en aquest sentit i sobre aquestes noves formes de frau mitjançant la utilització de targetes de crèdit, resulta il·lustrativa la Sentència del Tribunal Suprem núm. 109/2020, de 16 de gener).

Altres reflexions sobre actualitat penal i alguns consells preventius al nostre blog.