Slide Les nostres reflexions sobre actualitat penal i alguns consells preventius.
[Bloc]

Un engany. Un immoble. Tres delictes

octubre, 2019

Podem convenir que «en els negocis no és la regla general que las persones s’enganyin, menteixin o defraudin» (STS 419/2009, de 31 de març). Però també podem convenir que les persones enganyen, menteixen i defrauden amb més freqüència del que ens agradaria.

En aquesta oportunitat, farem un breu comentari sobre una de les denominades estafes impròpies; concretament, la que recull el primer supòsit de l’art. 251.2 del Codi Penal, on es preveu una pena d’un a quatre anys de presó per a qui disposi d’una cosa moble o immoble ocultant l’existència de qualsevol càrrega sobre la mateixa.

El nostre interès, en aquest cas, consisteix en distingir quines estafes relatives als béns immobles estan compreses per aquesta modalitat específica i quines, en canvi, ho estan: o bé per la figura genèrica (sancionada amb pena de presó de sis mesos a tres anys), o bé per la modalitat agreujada que contempla l’art. 250.1 (que preveu una pena de un a sis anys de presó). Com pot veure’s, la diferència en les penes aplicables a casos que no sempre són fàcils de distingir resulta un motiu més que suficient per a prestar atenció als criteris que s’han vingut traçant per a la seva correcte delimitació.

El primer que sol destacar-se és que, en relació amb aquestes figures d’estafes impròpies, no és exigible una aplicació rígida dels elements que constitueixen la figura genèrica d’estafa (que són: 1r. engany suficient, 2n. error essencial en qui pateix l’engany, 3r. acte de disposició patrimonial en perjudici propi o d’un tercer, 4rt. ànim de lucre en l’autor – és a dir, intenció d’obtenir un avantatge patrimonial; y 5è. nexe causal entre l’engany, l’error que aquest provoca i el perjudici que experimenta la víctima o un tercer, com a conseqüència de la seva disposició patrimonial -art. 248 CP-). Ara bé, al mateix temps que els tribunals insisteixen sobre aquest contingut autònom de les estafes impròpies, també adverteixen que aquests elements de l’estafa genèrica estaran presents, ordinàriament, en els supòsits previstos en l’art. 251 (tal com s’afirma, i amb raó, en la STS 780/10, de 16 de setembre, entre d’altres). Si això és així, i ho és, per aquest camí no trobarem llavors la diferència que estem buscant.

Un segon aspecte que han destacat els tribunals és que, en els casos de les estafes impròpies, la forma o el mode d’enganyar ja apareix descrita en la pròpia norma. És a dir, que a diferència de l’estafa genèrica (on l’engany pot consistir en multitud de maniobres artificioses), en les estafes impròpies l’engany ja ve delimitat en cada cas. En el que aquí ens interessa, l’engany consisteix -sempre- en ocultar una càrrega. Les raons per les que el legislador hagi decidit castigar més severament una específica forma d’engany per sobre d’altres, excedeix l’objecte d’aquest article. Però aquí radica una important distinció. Si el supòsit que s’analitza, candidat a ser qualificat com estafa que recau  sobre un bé immoble, pot descriure’s en termes “d’ocultació d’una càrrega”, llavors estarem ja fora de l’àmbit d’aplicació de l’estafa genèrica (art. 248 CP) i més pròxims a aquesta modalitat específica d’estafa impròpia (art. 251.2 CP, primer supòsit).

Ara bé, això suposa, abans de res, haver afirmat que allò que va ésser ocultat i del qual deriva el perjudici per a la víctima és, efectivament, “una càrrega”; doncs no sempre l’element o factor ocult podrà ser qualificat com a tal.

Al respecte, s’ha dit que el concepte de càrrega, per molta flexibilitat que el legislador vulgui atribuir-li, es refereix a «qualsevol gravamen que pogués pesar sobre la finca afectant de forma directa el seu valor de mercat», però, a més, en tot cas ha «d’incidir particular i individualment sobre l’habitatge o l’immoble en general i alguna persona (física o jurídica) ha d’ostentar la titularitat de la càrrega». Aquest gravamen, per tant, no es limita exclusivament a les càrregues reals (com una hipoteca), sinó també a anotacions preventives, embargaments judicials, prohibicions d’alienar , clàusules resolutòries, drets de tanteig i retracte, etc. És a dir, la càrrega, per a ser tal, ha de suposar una «limitació en les facultats de disposar i gaudir del propietari de l’immoble en benefici de la persona en llur favor es constitueix».

D’aquesta manera, no constitueix una càrrega, per exemple, les dificultats o limitacions del gaudi que provenen d’un vici ocult o deficiència de la cosa, (així, en la STS 215/2004, de 23 de febrer, sobre un cas de venda d’immoble amb “aluminosis”, que havia motivat una decisió administrativa d’esllavissament del l’immoble).

I, per últim, com ens estem referint a estafes que recauen sobre immobles (i està clar que un habitatge ho és), s’haurà de delimitar en quins casos és aplicable aquesta figura d’estafa impròpia i en quina, en canvi, la modalitat agreujada del 250.1 CP. Al respecte, en la STS 188/2002, de 8 de febrer, es va dir que no totes les estafes que recauen sobre un immoble destinat a habitatge condueixen a l’aplicació de la modalitat agreujada, sinó tan sols aquelles en que «el perjudicat veu frustrades les seves expectatives d’adquirir un habitatge, com a bé de primera necessitat».