[Bloc]

Estafa contractual (o estafa i punt)

febrer, 2018

Segons jurisprudència reiterada del Tribunal Suprem espanyol, els elements presents al delicte d’estafa de l’article 248.1 CP, són: 1) La utilització d’un engany previ suficient per a generar un risc no permès per al patrimoni de la víctima; 2) la relació de causalitat entre l’engany de l’autor i l’error del subjecte passiu; 3) un acte de disposició patrimonial de la víctima en benefici de l’autor de la defraudació o d’un tercer; 4) dol (doncs no existeix l’estafa imprudent) i ànim de lucre; i 5) perjudici per a la víctima (SSTS 220/2010, de 16-2; 752/2011, de 26-7; i 465/2012, de 1-6, entre d’altres).

Ara bé, centrant-nos només en el primer element, és important advertir que el caràcter previ –o coetani- de l’engany ho és en relació al moment del desplaçament patrimonial (o acte de disposició) que realitza la víctima; aclariment que adquireix rellevància quan la possible estafa es dóna en el marc d’una relació contractual[1] i, més específicament, en aquelles que creen obligacions recíproques que no són de compliment immediat. En aquests supòsits, l’engany no necessàriament ha de ser previ a la concreció de l’acord de voluntats (sigui verbal o escrit), sinó que és suficient que sigui previ al desplaçament patrimonial, encara que no hagi existit cap maquinació fraudulenta ni intenció d’obtenir un benefici il·lícit a l’inici de la contractació.

Així ho entén i ho aplica de manera uniforme el Tribunal Suprem, com a mínim des de febrer del 2006, quan va emetre el seu acord plenari no jurisdiccional en relació amb el contracte de descompte bancari; tesi que ha anat estenent-se en la seva aplicació a d’altres supòsits d’estructura anàloga, com succeeix en l’àmbit de la construcció d’habitatges.

En aquest sentit, als contractes d’encàrrec d’obra, de compravenda d’immobles en construcció, etc., es generen obligacions recíproques d’execució en tracte successiu, en els quals cada fase de l’execució de l’acord es presenta com un escenari de risc pel patrimoni de qui paga, si el constructor introdueix, en aquell moment, un element d’engany que no estava present al principi de la relació contractual. Aquest element d’engany pot consistir, tant en l’efectiva aportació d’informació falsa (per exemple: afirmar que ja s’han obtingut les llicències corresponents per a iniciar o continuar l’obra acordada, quan en realitat ni es tenen ni es poden obtenir –STS 4501/2013, de 3 de juliol-), com en l’omissió d’ informació rellevant per a les expectatives d’èxit del projecte en qüestió (per exemple, en un cas en el que vam ser part: ocultar que l’empresa es troba en una situació de fallida imminent, que li impediria dur a terme una obra per la qual es segueix cobrant –STS 862/2014, de 2 de gener de 2015-). Encara que en aquest darrer pronunciament, el Tribunal Suprem va revocar la sentència condemnatòria que havia dictat la Secció 10a de l’AP de Barcelona, compartint els nostres arguments de defensa vers el caràcter no concloent dels riscos que afectaven l’operació, serveix com a exemple per a conèixer, tant el moment en que s’ha de fixar l’engany propi de l’estafa, com quin és el tipus d’informació que, en cas d’ometre’s, pot considerar-se constitutiva d’engany suficient.

Tot i que aquesta postura jurisprudencial s’hagi vist com un abandonament del dol precedent (o simultani) com a element essencial per a la qualificació de determinats fets, bé com a delictes d’estafa o com a mers incompliments contractuals sense rellevància penal (STS 648/2004, de 25 de maig), el cert és que aquest abandonament no s’ha produït.

En rigor, només s’han introduït precisions al voltant de l’element d’engany previ, que semblaven necessàries arran d’una sèrie de casos mal resolts pels tribunals d’instància, puntualitzant que la referència temporal és (sempre ha sigut) la del desplaçament patrimonial i no la de l’acord de voluntats; precisió que resultava innecessària en relació amb els contractes de tracte únic, amb immediata entrega de contraprestacions recíproques (entre d’altres, STS 1024/2013, de 25 de gener).

[1] Àmbit dels denominats “negocis jurídics criminalitzats” o “negocis civils criminals” o, millor, “estafa contractual”, com la denomina Jacobo Dopico Gómez-Aller «Estafa i dol civil», a Dereito, Vol. 21, n. 1: 7-35 (2012).