Slide Les nostres reflexions sobre actualitat penal i alguns consells preventius.
[Bloc]

¿Què és la gestió de residus i per què pot ser delictiva?

desembre, 2019

L’augment en la generació de residus comporta una problemàtica ambiental molt rellevant. I això no només per l´ocupació i el deteriorament del paisatge que deriva de la seva acumulació, sinó també per la consegüent contaminació del terra, de l´aigua i de l´atmosfera. Així les coses, a més dels moviments socials i ecologistes actuals, la tendència legislativa internacional, europea i nacional, s´orienta cap a la necessitat d´adoptar, en primer lloc, mesures de prevenció orientades a reduir la producció de residus i a fomentar un desenvolupament sostenible. En aquest context, precisament, té rellevància la denominada gestió de residus com a forma de prevenir els danys ambientals.

Segons la regulació administrativa, per gestió de residus s’entén la seva recollida, transport i tractament– incloses aquí les operacions de valorització o eliminació, la vigilància d´aquestes operacions, així com el manteniment posterior al tancament dels abocadors. Sens dubte, les operacions degudes de gestió de residus variaran en funció del tipus i del territori on es gestionin. Així, per exemple, la gestió concreta que s´hagi de donar als residus orgànics no serà la mateixa que la que s´hagi de donar als vehicles en desús. I això, no només per la pròpia naturalesa dels residus a gestionar, sinó també per les persones competents de la seva gestió. En aquest últim sentit, cal referir-se als subjectes vinculats amb la prevenció i gestió dels residus.

En primer lloc, cal esmentar al productor de residus, entenent-se per tal a la persona que originàriament els genera com a qualsevol altra persona que intervé abans o posteriorment en el seu tractament, sempre i quan aquest modifiqui la naturalesa o composició dels residus (vid. Llei 22/2011, art. 3 i)). El productor de residus també pot reunir la condició de posseïdor de residus (vid. art.3j)). La tercera figura és la del negociant, és a dir, aquella persona física o jurídica que actuï per compte pròpia en la compra i posterior venda de residus (art. 3k)). Juntament amb el negociant, també existeix la figura de l´agent, que s´ocupa d´organitzar la valorització o l’ eliminació de residus per encàrrec de tercers (art. 3 l)). Per últim, la Llei 22/2011, de 28 de juliol, defineix al gestor de residus com “la persona o entitat, pública o privada, registrada mitjançant autorització o comunicació que realitzi qualsevol de les operacions que composen la gestió dels residus, sigui o no el productor dels mateixos” (art. 3 n)). A la vista d´aquestes definicions, cal advertir que en una mateixa persona poden concórrer varis d´aquests rols.

Si bé el lideratge en la promoció de la prevenció i la gestió dels residus està a mans de les diferents administracions públiques, també el sector privat i, en concret, les empreses privades poden tenir un paper determinat en la gestió de residus. I això, al menys, per dues raons. Primer, perquè totes les empreses generen, en major o menor mesura, residus com a conseqüència de la seva activitat empresarial. Per tant, també les empreses són productores i posseïdores de residus, i s´han d´ocupar d´adoptar les mesures necessàries per a la prevenció de la seva generació, així com per a la seva correcta gestió. Segon, perquè en determinades ocasions l´objecte social de l´empresa pot ser la pròpia activitat de gestió de residus, entesa en tota la seva extensió. D´aquí que una empresa pugui dedicar-se tant a la gestió directa de residus –per exemple, per estar autoritzada per al transport de residus-, com a ser negociant o agent –per exemple, per dedicar-se a la transformació dels residus a través de la seva eliminació i així generar energia renovable-.

Així les coses, més enllà de les sancions previstes en la regulació administrativa, conforme ala regulació penal actual, determinades infraccions en matèria de gestió i trasllat de residus també poden comportar responsabilitat penal, tant a persones físiques com a persones jurídiques. En concret, això s´estableix a l´art. 326 CP –i a l´art 328 CP es preveu la possible responsabilitat penal de la persona jurídica-, entre els delictes contra els recursos naturals i el medi ambient.

En el primer apartat de l´art. 326 CP es castiga l´anomenada gestió il·legal de residus, la comissió té lloc per part dels qui “contravenint les lleis o altres disposicions de caràcter general, recullin, transportin, valoritzin, transformin, eliminin o aprofitin residus, o no controlin o vigilin adequadament aquestes activitats, de manera que causin o puguin causar danys substancials a la qualitat de l´aire, del terra o de les aigües, o a animals o plantes, mort o lesions greus a persones, o puguin perjudicar greument l´equilibri dels sistemes naturals”. La diferència fonamental entre aquesta modalitat delictiva de gestió il·lícita de residus -configurada com a norma penal en blanc- que podria ser una simple infracció administrativa és, bàsicament, la producció d´algun dels resultats típics. És a dir, o bé la causació o perill de causació de danys substancials al medi ambient, o bé, el perill de perjudicar greument l´equilibri dels sistemes naturals. Per descomptat, el legislador penal no facilita la concreció dels espais de risc penalment permesos, que s´hauran de concretar a partir de la interpretació doctrinal i jurisprudencial de termes com “dany substancial”.

En el segon apartat de l´art. 326 CP es sanciona a qui traslladi, no a qui transporti, una quantitat no menyspreable de residus. Per descomptat, aquesta expressió conté un elevat grau d’ indeterminació que, sens dubte, dificultarà l´aplicació d´aquest tipus penal. Tant el trasllat com el transport són operacions mitjançant les quals els residus es destinen a la valorització o eliminació, si bé la diferència s´estableix en funció de l´abast territorial de l´activitat. Per exemple, serà el trasllat i no el transport quan s´efectua entre un país i un altre. Si bé es tracta d´un delicte comú, tenint en compte l’especificat de la conducta tipificada, els principals destinataris d´aquesta norma són aquelles persones que es dediquen professionalment a aquesta part de l´activitat de gestió de residus.

Per descomptat, la gestió de residus entesa en la seva complexitat és una activitat en la que poden ocupar un paper molt rellevant les empreses i organitzacions privades. En aquesta mesura, i atenent a la lògica del benefici, té sentit que també els delictes contra el medi ambient formin part d´aquells delictes que poden generar responsabilitat penal de les persones jurídiques, en base a l´art. 31 bis CP. I, amb això, també la prevenció dels delictes de gestió de residus ha de ser abastat pels programes de compliment. Ara bé, per això, caldrà tenir en compte  que estem en un context en el que predomina la complexitat científica i tècnica. En ocasions, és molt difícil determinar amb precisió quin és el risc ambiental que suposa la realització d´una determinada activitat, instal·lació o producte. En aquesta mesura, es tracta d´un entorn en el que s´han de prendre decisions partint més de les incerteses que sobre la base d’evidències. Això encaixa amb un enfocament basat en el risc. El problema és que el concepte de “risc” a prevenir es convertirà, al menys en allò relatiu a l’àmbit ambiental, en un concepte global del que difícilment es podrà identificar i diferenciar la parcel·la que li correspon al criminal compliance.