[Bloc]

Mals socis, pitjors parents

maig, 2017

La relació de parentiu, que pot existir entre l’autor i la víctima d’un delicte, constitueix un factor que el legislador pren en consideració amb efectes molt diversos en Dret penal. Així, a l’article 23 del Codi Penal espanyol, es contempla la denominada circumstància mixta de parentiu. Es tracta d’una norma que habilita (és a dir, que faculta, però no obliga) als jutges a atenuar o agreujar la responsabilitat penal de l’ofensor, quan aquest és parent de la víctima. D’aquesta manera, si la víctima és cònjuge o una persona que estigui o hagi estat lligada de manera estable amb l’autor per una relació anàloga d’afectivitat (com les parelles de fet, per exemple), o si és ascendent, descendent o germà de l’ofensor o del seu cònjuge o convivent, aleshores els jutges poden valorar aquesta circumstància, segons correspongui. Si això agreuja o atenua la responsabilitat penal, és quelcom que depèn de quina sigui la naturalesa, els motius i els efectes del delicte. En general, els tribunals espanyols han aplicat aquesta norma com agreujant en els delictes contra la vida i la integritat física de les persones i contra la llibertat sexual; i com atenuant en els delictes contra la propietat.

 

Al mateix temps, en alguns delictes contra el patrimoni, la relació de parentiu té una transcendència encara més gran, ja que fins i tot arriba a operar com un factor que exclou la responsabilitat penal. La relació de parentiu funciona, aquí, com una excusa absolutòria. Així, l’article 268 del Codi Penal estableix que: estan exempts de responsabilitat criminal i subjectes únicament a la civil (és a dir, a la reposició de les coses al seu estat anterior o a la indemnització dels danys i perjudicis) els cònjuges que no estiguessin separats legalment o de fet o en un procés judicial de separació, divorci o nul·litat del seu matrimoni i els ascendents, descendents i germans per naturalesa o per adopció, així com els afins en primer grau si visquessin junts, pels delictes patrimonials que es causin entre sí, sempre que no concorri violència o intimidació, o abús de la vulnerabilitat de a víctima (per raó de l’edat, o per discapacitat). Així mateix, no està de més recordar que aquesta excusa no és aplicable als estranys (és a dir, als qui no són parents) que participin en el delicte. És a dir, que en aquests delictes contra el patrimoni, a la víctima no li queda més alternativa que acudir a un jutge civil i reclamar, segons sigui el cas, alguna mena de reparació del dany o dels perjudicis causats, però l’autor (parent), no pot ser sancionat amb una pena.

 

Per altra banda, també aquesta circumstància de parentiu és tinguda en compte pel legislador a la Llei d’Enjudiciament Criminal; és a dir, la que regula la manera com ha de ser posat en coneixement de les autoritats judicials la possible comissió d’un delicte, com se l’ha d’investigar, jutjar i, eventualment, sancionar als responsables. Als articles 102, 103 i 104 de la LECrim., es contemplen limitacions, algunes per raó de parentiu, a l’exercici de l’acció penal. Així doncs, no es tracta d’una limitació que impedeixi la denúncia del fet a les autoritats judicials, sinó la possibilitat de comparèixer en el procés penal com a part querellant contra el o els autors del possible delicte. En concret, l’article 103 de la LECrim., estableix que no podran exercitar accions penals entre sí: 1r.) Els cònjuges, amb excepció dels delictes comesos per l’un contra la persona de l’altre o la dels seus fills, i pel delicte de bigàmia. 2n.) Els ascendents, descendents i germans per naturalesa, per adopció o per afinitat, a excepció dels delictes comesos per uns contra les persones dels altres.

 

Així doncs, resulta interessant fer una breu menció a un recurs d’apel·lació que va tenir ocasió de resoldre la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Madrid (núm. 327/2012, Ponent: Il·lm. Sr. D. José María Casado Pérez). En aquestes actuacions s’investigava a diverses persones per la possible comissió de delictes societaris, falsificació de documents, amenaces i coaccions, que haurien tingut lloc en relació amb activitats portades a terme en unes entitats mercantils, i de les quals els socis eren, alhora, parents. La investigació va tenir el seu origen en una querella interposada, entre d’altres, per la dona d’un dels querellats, ja separada de fet a la data d’inici de la investigació. La defensa va argumentar que a la part querellant li mancava legitimació per a exercir l’acció penal, conforme a l’article 103 de la LECrim, i que, a més, concorria l’excusa absolutòria de l’article 268 CP, donada la relació de cònjuges que existia entre un dels querellats i la querellant. Inicialment, el Jutge d’instrucció va acollir l’argument de la defensa i va dictar interlocutòria de sobreseïment lliure i arxiu respecte de l’ex marit pels delictes societaris i/o d’apropiació indeguda, comesos abans de la ruptura de la convivència conjugal amb la querellant.

 

La representació d’aquesta última va interposar un recurs de reforma contra aquesta resolució i el jutjat va estimar el recurs acordant continuar la causa. Contra aquesta decisió, el querellat va presentar un recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial. Entre els seus arguments, l’apel·lant va plantejar que la societat formada per la part querellant i la querellada era una societat familiar, constituïda única i exclusivament per la família i que, entre els membres familiars, era procedent l’aplicació de l’excusa absolutòria de l’article 268 CP. A més, va al-legar, també, que l’art. 103 de la LECrim. “prohibeix l’exercici d’accions penals entre cònjuges, a excepció dels delictes comesos per l’un contra la persona de l’altre o la dels seus fills”, no essent aquest el cas.

 

El tribunal d’apel·lació va entendre que: “…els plànols jurídics sobre els que han d’operar els arts. 268 del CP i 103 de la LECrim no es sobreposen. Mentre que el primer centra el seu objectiu en la regulació de les excuses absolutòries derivades del parentiu, el segon es refereix als requisits per a l’exercici de l’acció penal. Però també és cert que l’exegesi de l’un no pot fer-se amb absoluta independència de l’altre. No tindria sentit acceptar una interpretació literal de l’art. 103 de la LECrim que conduís a excloure la possibilitat d’exercir l’acció penal per aquell qui, havent iniciat un procés de separació o divorci, veiés un detriment del seu patrimoni per accions del seu cònjuge que, des del moment de la separació de fet, ja no tindria al seu favor l’exempció de responsabilitat que l’art. 268 del CP li atorgava durant la convivència. En definitiva, no tindria sentit que la persecució de fets delictius no emparats en cap excusa per raó del parentiu, fos sotmesa pel legislador a limitacions que no tinguin relació amb el fonament mateix de l’exempció. Si l’atac al patrimoni d’un dels cònjuges ja no pot resultar impune per desbordar els límits de l’art. 268 del CP –separació de fet o demanda de separació, nul·litat o divorci-, no tindria lògica que, amb el qüestionable fonament de la fidelitat a una interpretació estrictament literal de l’art. 103 de la LECrim, la víctima no pogués promoure l’exercici de l’acció penal. En definitiva, qualsevol delicte comès entre cònjuges, amb absència dels pressupostos que justifiquen l’aplicació de l’excusa absolutòria prevista a l’art. 268 del CP, podrà ser perseguit per la víctima, sense limitacions derivades de la literalitat de l’art. 103 de la LECrim (…)”. En conseqüència, es va desestimar el recurs d’apel·lació, confirmant la continuació de la tramitació de l’expedient judicial penal.